techhub.social is one of the many independent Mastodon servers you can use to participate in the fediverse.
A hub primarily for passionate technologists, but everyone is welcome

Administered by:

Server stats:

5.2K
active users

#panicattack

0 posts0 participants0 posts today

I've been through so many traumatic events in my life that I can't even put them into words. 2020 was a dream year compared to 2023 and 2024. This year has been one of recovery in many ways.

A telling example is that this week, from Monday to Friday, was nearly perfect. I felt fine, and current events are going well, considering the circumstances. But on Friday, when I finally got off work and was supposed to relax, I fell into a deep mental pit. At 3am, I woke up in the midst of a pretty bad panic attack. My autonomic nervous system was in a state of shock.

Today, I feel somewhat baffled by all this. I know I can cope - and I will thrive. This too shall pass; it will just take time, perhaps months or years. This too makes me stronger.

Set minuts eterns.

Set minuts eterns.

Avui ha estat un dia fluix. No estic fi. No és que hagi passat res dolent (ni res bo), però la meva ment sembla una habitació amb les persianes abaixades: ni entra llum, ni en surt. Pujo a l’ordinador com cada tarda a aquesta hora, amb la precisió d’un ritual. La pantalla s’encén, i per un moment, em sento en territori conegut. Aquí, entre finestres de Discord, l’últim projecte inacabat del meu servidor domèstic, xarxes socials i qualsevol cosa que em serveixi per no pensar massa, controlo el que puc. O almenys, faig veure que controlo.

El primer senyal és una pressió al pit. Subtil, com si algú m’hagués posat una mà invisible sobre l’estèrnum. «Oh, no. Altra vegada», penso, i intento ignorar-ho. Però el cor comença a córrer, com un cavall espantat que fuig cap a un lloc que ni ell mateix coneix. La respiració s’entrebanca. Inspiro… 1, 2, 3… Recordo la tècnica dels 10 segons: inspiro, retinc, expiro. Ho he practicat milers de vegades des que era un nen, quan els psicòlegs em deien que «centrarse en respirar ajudava a calmar-se».

El cap s’emboira. La pantalla de l’ordinador es desenfoca, però els ulls continuen fixos en un mem del Discord: el clàssic, “Capità, només és dimecres!”. Intento riure, però el somriure es converteix en una ganyota estranya. No és real, em dic. És l’ansietat. Sé que és ella, però saber-ho no em salva. La pressió al pit augmenta. Sembla que tinc una roca destrossant-me les costelles, i cada intent d’inspirar és una negociació amb el buit.

Els dits se’m pengen sobre el teclat, immòbils. «Hauries de tancar els ulls», em mana una veu interior. Però tancar-los em fa veure coses pitjors: imatges fragmentades de dies passats, converses mai tingudes, futures caigudes. Obre’ls, i el món és un remolí de missatges que no llegeixo. Cago en tot. La sala està en silenci, però dins meu hi ha un terratrèmol. Les cames em tremolen com si el sòl s’hagués convertit en gelatina. «Això no té sentit –penso–, avui no ha sigut un dia dolent». Però l’ansietat no demana permís.

Procuro tornar a la respiració: 10 segons dins… 10 segons fora… Però els números es desfan. El 7 s’enreda amb el 3, el 10 es converteix en 100. El temps s’estira com una goma, i tot al meu voltant es mou a càmera ràpida mentre jo em quedo encallat en un segon etern. La suor freda em regalima per l’esquena. «No et rendeixis –em dic–, només és químic, només és por». Però la por és un animal que s’alimenta de raons.

En algun racó de la meva ment, encara hi ha una part lògica que observa. La part que va aprendre a gestionar-se després de quaranta anys de maleir el propi cervell. «Això és un atac de pànic –m’explica, com un metge distant–. No et matarà. Passarà». Però la resta de mi no escolta. La resta de mi és un nen assegut a la consulta d’un psicòleg, comptant fins a deu mentre li expliquen que «els nens valents no ploren».

Els minuts es dilaten. Cada intent de controlar la respiració és com intentar apagar un incendi amb un got d’aigua. «Què coi l’ha detonat? –em pregunto–. No he begut cafè avui, he dormit… bé, he dormit poc, però…». Les excuses sonen buides. L’ansietat no necessita motius.

De sobte, un soroll em sacseja: el Discord notifica un missatge que no llegeixo. El so em travessa com un punyal. «No pots atendre ara –em dic–, ni tan sols veure qui és». Però la culpa s’afegeix a la barreja: Seria tan fàcil mirar-lo… Però no puc. La mà es nega a moure’s. És com si l’aire s’hagués tornat espès, com melassa.

Passen… no sé quant. Potser segons, potser hores. Tot i que el rellotge s’entesti a dir que han passat només set minuts. El cor comença a desaccelerar-se, com un tren frenant en una estació fantasma. La pressió al pit es redueix a un peso sord, i la ment comença a desembolicar-se. «Ho estàs superant –xiuxiueja la veu lògica–. Ja passa». Però «passar» no és guanyar. És sobreviure.

Quan per fi puc moure els dits, els clavo en el teclat. Escric paraules sense sentit a la finestra del xat: asdf[poiqewrgqwe dasfqewrty. És l’única manera de demostrar-me que encara tinc control sobre alguna cosa. Les lletres es multipliquen, formant un exèrcit de lletres que mai tindran cap mena de sentit. Suposo que és millor així.

Al final, quan l’atac es retira com una ona que torna al mar, em quedo esgotat. Físicament, com si hagués corregut una marató amb les cames lligades. Emocionalment, com si m’haguessin buidat per dins. «La guerra no ha acabat –em recordo–. Només has sobreviscut una altra batalla». Però en el fons, sé que és més que això: és persistir.

Miro el Discord. El galimaties encara hi és, quiet, inalterable. «Una altra vegada ho has aconseguit», li dic en veu baixa, com si els caràcters em poguessin sentir. No sé si parlo de l’atac o de mi mateix mentre esborro el missatge enviat amb l’esperança que ningú l’hagi vist.

Tinc ganes d’anar a fer-me una bola al racó, com sempre desitjo després d’aquests episodis. Però avui no. Avui m’assec aquí, mirant el xat, i penso en aquella regla absurda: «Els nens valents no ploren». I malgrat tot, no ploro. No perquè sigui valent, sinó perquè ni tan sols tinc forces per això. Les llàgrimes són un luxe que el meu cos sembla haver oblidat.

No em sento com si hagués guanyat contra l’ansietat avui. Collons, quina putada tot plegat.

Healing isn't a straight path and sometimes it feels like falliing apart. In Part 2 of I'd Rather Peace My Peace, we look at trauma responses and see why they happen and how to navigate them. If you've ever experienced trauma and need help, read this to take one step closer to healing. #healingjourney #traumaresponse #mentalhealthmatters #panicattack #PTSD #overcomingtrauma

ittybitty4life.com/2025/03/01/

IttyBitty4Life · I’d Rather Keep My Peace: A Story of Overcoming Trauma – Part 2
More from IttyBitty4life
Continued thread

It was even incorporated into a dream last night where I was using it to comfort 2 small children with their anxiety. Not sure who they were since there are no small children in my life. Perhaps the girl was my younger self? 💟 We thanked anxiety for alerting us to danger + gave evidence we were safe.

💟🌟💟

Yesterday was an emotionally exhausting day but I listened to my body + rested. Today is meal prep.

I spoke with someone Friday evening about her trauma coping skills and have been using one of her tips to thank my anxiety. She said it seems counterintuitive but works. She said anxiety just wants you to pay attention and make sure you’re safe.

I’ve been thanking my anxiety for alerting me to danger and giving it evidence that I’m safe and it has worked the past 2 nights. 😃

💟🌟💟

Today I went into my eye doctor’s office to make an appointment. I had a panic attack telling them I’ve been having panic attacks in medical settings.

They were understanding and suggested Tuesday evenings as the least busy time so I booked an appointment 2 months out on a Tuesday evening after work.

Trauma has really messed up my life. I really hope I’m able to work my way through this.

#Today#Trauma#PTSD

I’ve been dealing with daily panic attacks because of PTSD.

I arrived an hour early for a dental appointment since they needed to give me Ativan.

Waiting for the Ativan to kick in so I can give zero fucks.

When I shared with my boss that I’m struggling with my mental health, he was honestly surprised. He said I’m like a ray of sunshine when I’m in the office. 🌞 I commented that’s because he hasn’t seen me cry. 😭